ALEXANDRIA
Va arribar a la casa, per fi, després d'anys de caminar, el lloc d'on havia sortit per a poder veure el Món, buscant un ideal. De repent, malgrat l'anhel que l'havia consumit els últims mesos de poder tornar al seu orígen i al comfort d'allò conegut, la seva casa li semblava estranya i distant. Des de fora es veia vella i destartalada, transmetia una sensació de fred i desolació.
Va obrir la porta amb esforç per a trobar-se davant una sala totalment buida, la pintura de les parets pelada i sense llums al sostre. En aquell moment ho va entendre, ja no hi havia ningú, feia tan de temps que se n'havia anat que en algun moment havien decidit no esperar-lo més. Davant això va fer un sospir trist i derrotat, es va girar i va tancar la porta.
Altre cop es trobava al carrer, començava a caure un plujim suau i constant que humitejava el terra i li mullava la cara, confonent-se amb les seves llàgrimes amargues i omplint-li els narius amb una forta olor a ozó.
Va començar a caminar com antany, però aquest cop sense rumb ni objectiu, mentre dels seus llavis, com un lament, naixia una sola paraula:
-Alexandria...
MARIA GARCIA BARBERÀ
08/09/2011
0 comentarios:
Publicar un comentario en la entrada